PROTOTIP-Arquitectura per a un poema

a Salvador Sunyer

Al segle XVIII, les arquitectures visionàries d’Étienne-Louis Boullé i de Claude Nicolas-Ledoux van obrir les portes a la possibilitat que l’espai quedés lliure de tota funcionalitat i cerqués una dimensió simbòlica. Amb l’ús de formes geomètriques pures, Boullé apropà l’arquitectura al concepte d’escultura transitable amb el seu paradigmàtic Cenotafi d’Isaac Newton (1784) basat en la forma esfèrica.

El Falansteri de Fourier omplí l’arquitectura d’una dimensió social desconeguda fins aleshores i la idea de “comunitat social” relacionà espai arquitectònic amb xarxa, trànsit, acció comunitària i serveis col·lectius. L’avantguarda històrica proporcionà nous models d’utopies arquitectòniques que conduïren cap a una cruïlla de llenguatges, especialment l’avantguarda russa amb propostes com el Constructivisme, que lluità per la concepció d’un nou tipus de treball estètic, alhora transformador de la societat.

L’avantguarda va ser fruit de la voluntat de construir un Home nou. La industrialització, la màquina, la tècnica, la ciència han estat al servei d’aquesta construcció. La utopia del constructivisme rus llançà als anys 20 del segle XX la idea de l’arquitectura com a invenció amb la voluntat de superar i negar el que ja existia, el que pertanyia a l’home “vell”. Per primer cop, s’esdevé una socialització de l’avantguarda, en què el destinatari d’aquest nou sistema de les formes és una col·lectivitat urbana. S’intenta integrar l’art en la vida de la societat, i així, un artista visionari com El Lissitski creà el “proun”, una proposta d’abstracció pura mitjançant formes geomètriques i abstractes en diverses perspectives que vistes des d’angles diferents deixen de ser quadre per convertir-se en edifici. Així mateix s’esdevingué en l’escultura i es configurà una idea d’escultura social, a partir de l’espai arquitectònic, essent el Monument a la III Internacional l’exemple més paradigmàtic.

El segle XX ha estat el segle de les masses, de les grans expansions urbanes, de l’intent de traslladar la responsabilitat artística a l’”altre”. No endebades Marcel Duchamp proclamà el 1957 a la seva conferència The creative act  que l’espectador contribueix amb la seva participació a acabar el procés creatiu.

L’escultura ha simplificat els seus interessos i el seu discurs a partir, sobretot, de l’abstracció i el minimalisme, arribant a una simbiosi amb la nova arquitectura i l’espai públic. La seva descomposició, fragmentació i format d’intervenció en l’espai públic han apropat l’escultura a la idea de “passatge”, una concepció molt més propera a la participació, a l’ús, que a la simple contemplació de l’objecte físic escultòric.

La proposta escultòrica de Pep Admetlla en homenatge a Salvador Sunyer i Aimeric esdevé arquitectura i espai transitable, cerca l’espai comú, el context social i es dedica al poema escrit per l’homenatjat que du per títol “El meu poble és un poble que camina”. Lluny de l’objecte escultòric tancat en ell mateix, aquesta proposta persegueix una unitat utòpica que travessa diverses disciplines com l’escultura, l’espai públic i l’arquitectura, i s’ofereix a la col·lectivitat per al seu ús i gaudi. Seguint el pensament arquitectònic de Louis I.

Kahn, Admetlla crea escultures transitables o, millor dit, espais de percepció que permeten “passejar”, “estar”, abraçar una experiència física, sense complir els requeriments de l’habitabilitat. Aquesta “inutilitat” de la invenció és el que apropa aquesta proposta a l’obra d’art oberta, interpretada i viscuda pel seu usuari com a experiència. En conseqüència, és concebuda també, seguint Kahn, com a “ofrena”.

El dibuixos previs a l’organització formal de l’escultura són orgànics, romanen en el camp absolutament abstracte de les idees, de la construcció formal i mental del que és invisible i intangible, però conseqüentment humà i exemplifiquen el caòtic ball mental del procés artístic en el costat més obscur de la formació de les idees, fins assolir una formalització geomètrica. Per arribar-hi, el mètode de Pep Admetlla segueix camins heterodoxos que el porten a fusionar art i ciència i a endinsar-se en l’anatomia i la seva dissecció, a conèixer i dibuixar la morfologia i fisiologia del cos, perquè només accedint al que és orgànic, a la forma interna, es pot arribar a la forma final externa, geomètrica, abstracta i destinada a l’ús de la col·lectivitat. Un procés que fusiona, doncs, l’orgànic i el geomètric en una proposta utòpica i visionària que reverteix finalment en la construcció que s’ofereix en el pla social.

I, travessant el llindar del que és pròpiament escultòric, no hi ha arquitectura sense llum.

Aquella harmonia d’espais il·luminats que reclama Louis I. Kahn, aquella consciència dels espais de la llum, és una de les grans troballes de l’escultura projectada a l’espai públic de Pep Admetlla. Aquest “poble que camina”, transita, passeja, que busca caminant el seu futur i que es pot aturar a pensar en aquest espai que contempla el silenci, busca un redós de llibertat. Aquesta escultura oberta a la gestió de les idees individuals i col·lectives honora la poesia de Salvador Sunyer: “Un poble, en fi, antic com els altres, que es vol traçar tot sol el seu camí per cridar fort: “El que volem nosaltres és el dret sacrosant a decidir”. Un crit col·lectiu empès per la voluntat i l’esperança.

Pilar Parcerisas