“He lluitat per preservar la independència i la pròpia llibertat”

Soc un artista lliure, tant com he pogut, i fa molts anys que treballo sobre els límits entre l’escultura i l’arquitectura, i a partir d’aquí el meu interès passa per moltes vies, ja sigui el disseny, el dibuix o el coneixement del cos humà.

No podem relacionar res del que tenim al voltant sense un coneixement profund, i en aquest aspecte el cos humà és un súmmum. Nosaltres som d’una complexitat exageradíssima, una màquina perfecta moguda per sistemes, el circulatori, el respiratori, el digestiu o el neuronal, gràcies als quals, alhora que evolucionàvem anatòmicament a través de les mans, que són els ulls del cervell, hem desenvolupat el pensament. He arribat a la conclusió que tot el que fem està relacionat amb el cos humà: l’arquitectura, l’escultura, les arts…, i és per això que quan vaig voler aprofundir en aquest camp, encara que no havia fet cap curs de medicina, vaig demanar al degà de la facultat de Girona, en Joan San, si podia seguir l’assignatura de neuroanatomia. Després vaig observar les peces anatòmiques viviseccionades, dibuixar les venes, les neurones… A més, vam muntar un cicle de conferències sobre neuroanatomia i pensament, i hem acabat per desenvolupar unes eines per entendre el cos i sintetitzar científicament allò que sigui comprensible.

Va ser un pecat de joventut, es un pèl italianitzant, però en el fons crec que és una primera aproximació al debat entre l’arquitectura i l’escultura. Per mi, l’acròpolis no és arquitectura, és escultura; li diré més, la catedral de Girona la va projectar un escultor que va ser qui va trobar la clau, per després donar- la a executar a un mestre d’obres. El coneixement neix de la ignorància prèvia, i és per això que crec en la concepció lliure de l’espai i sé que la meva feina passa per preservar la independència i la pròpia llibertat, per equivocar-se, per rectificar, però sobretot per ser fidel a un mateix i saber que el fons i la forma es complementen. Aquest és el gran repte.

Inicialment en Xavier Albertí, que és el propietari de les Vinyes dels Aspres, un celler de Cantallops, em va encarregar un boteller. Vaig plantejar una escultura immensa, una taula voladora. Un dia em va dir que li agradava el que feia, que volia que li presentés un projecte per ampliar el celler. Va dir que treballaria amb en Ramon Ripoll, que és arquitecte. Ja ens coneixíem, i avui tant ell com jo ens entenem molt bé. No renunciem a la pròpia personalitat però sumem sinergies. Jo projecto, passo la maqueta a en Ramon, discutim els pros i els contres, i actuem. És un procés de creació constant i accelerat que ens fa sentir que estem traspassant els límits de l’arquitectura, per convertir aquell espai –on hi juguen un paper fonamental l’escala com element singular, el sistema d’il·luminació o un gran òcul que regula l’entrada de la llum solar– en una escultura transitable pensada per tenir funcions simbòliques però també funcionals. És una proposta que va partir de zero en la qual avui intervenen l’escultura, la mecànica, l’enginyeria, l’anatomia o la poètica; és el resultat de posar a la pràctica la meva tesi sobre l’escultura transitable.

Jo diria que és un compendi de tot el que he après i posteriorment he desenvolupat. Soc un privilegiat i deutor de molta gent. He tingut grans mestres. La Glòria Bosch em va ensenyar a llegir i estimar un determinat tipus de literatura, em va regalar Les ciutats invisibles, de Calvino, i va comissionar Egipte, una exposició en què vaig presentar la vida com un procés constant d’experimentació; amb la forma i la potència de l’escultura i el joc amb l’espai el meu mestre ha estat en Paco Torres Monsó; en tot el que jo sé d’arquitectura i amb tota la pràctica teòrica i l’anàlisi que he pogut fer en profunditat qui he tingut és en Quim Español, premi nacional i una persona que revisa i avalua els meus projectes; ara he trobat la complicitat de Joan San, per conèixer i experimentar sobre el cos humà. D’altra banda, em refio molt de la meva interpretació dels conceptes i els espais. Veig les coses en tres dimensions, quan em pregunto què soc, què faig, puc contestar soc escultor, pintor, dibuixant, arquitecte, però no em puc definir perquè treballo tots aquests camps.

He tingut ofertes per anar a l’estranger, però em passo moltes hores sol i treballant, i aquest és el meu camp base. Ara les dues raons creatives i pedagògiques que em fan avançar són l’estudi del cos humà, tan filosòficament, com èticament o formalment, i els límits entre l’escultura i l’arquitectura