Bòlit_StNicolau

L’artista gironí Pep Admetlla, a “L’ombra sota la parpella”, sintetitza anys de recerca sobre l’anatomia humana, els enigmes del cervell i la visió com a misteri. Avui en dia, les interfícies digitals que modulen i condicionen com mirem i des d’on mirem són cada vegada més transparents, més dissoltes, menys evidents. Admetlla torna a l’artifici ocular, al panòptic, aquell dispositiu que ja usava Dante al segle XIV per descriure l’infern -i que un segle després Botticelli pintava-, o que en el segle XVI s’usava en els teatres anatòmics on s’obrien cadàvers en nom del coneixement fet espectacle. La figura del panòptic, però, la va popularitzar el filòsof i jurista Jeremy Bentham al segle XVIII per a construir un eficient model de presons. L’aportació del panòptic és que, gràcies a la seva arquitectura, només necessita un vigilant per a tots els presos; l’altra millora és que l’energia del lloc estava pensada perquè la proveïssin els propis condemnats a través de telers i rodes hidràuliques. Aquest projecte va servir al filòsof Michel Foucault per parlar de les institucions disciplinàries del segle XIX al seu famós llibre Vigilar i castigar (1975).

El segle XX va convertir el panòptic en un espectacle amb The Wall of Death a Coney Island, i la base de 1984 (1949) de George Orwell, una distòpia política protagonitzada pel “Gran Germà” i inspirada en el totalitarisme. El segle XX també va convertir el panòptic en una extensa trama de televisions, cables, satèl·lits i ordinadors, mentre que el segle XXI el posa a les nostres butxaques amb els telèfons mòbils, la fibra òptica i el “capitalisme de la vigilància” (Zuboff, 2018) o, el que alguns també anomenen “data driven capitalism” (‘capitalisme orientat a les dades’). En aquest gir del capitalisme, la vigilància opera a través de bits d’informació que conformen neuroestímuls en una vida sempre connectada (online). Eines com el Neuralink de Tesla o àmbits com el de la intel·ligència artificial, interactuen amb els nostres cervells i, fins a un punt, en modulen el seu circuit elèctric i tot el seu potencial.

Passem de la disciplina al control difús; no queda rastre de tots els elements físics i teatrals que hi ha en joc en l’exercici d’observar i ser observat per un altre. Per això Pep Admetlla vol tornar a traslladar la representació de l’ull al teatre, subratllant l’analogia que hi ha entre els dos elements, tant des del punt de vista de la seva arquitectura com des dels elements físico-químics i neurològics que hi actuen. Avui en dia sembla que l’ull i la mà han deixat de relacionar-se i el coneixement l’adquirim, cada vegada més, lluny de l’experiència corpòria, en un règim merament abstracte i digital. Si Juhani Pallasmaa a “La mano que piensa” analitzava l’essència de la mà i el seu paper fonamental en l’evolució de les habilitats, la intel·ligència i les nostres capacitats conceptuals, quin efecte tindrà sobre nosaltres el fet de delegar aquests elements essencials a les interfícies digitals? Quines conseqüències a llarg termini tindrà el fet de viure en cossos digitals? Tampoc és estrany que Jonathan Crary comenci el seu lúcid llibre “Las técnicas del observador” -un llibre que analitza la cultura visual del segle XIX evaluant els problemes del modernisme visual-, amb la següent cita de Paul Virilio: «El camp de la visió sempre m’ha semblat comparable al sòl d’una excavació arqueològica».

Pep Admetlla, a partir de les seves peculiars lliçons d’anatomia, fa de la visió, l’arquitectura i del cos, espais un espai de diàleg. L’exposició també planteja l’espai expositiu com un recés a la vida en línia (online), com un possible teatre anatòmic, viu i transitable, un indret de reunió i coneixement.