Des d’una llibreta de projectes…

I s’esdevé que l’extrem de l’especulació dóna, de vegades, arguments a la pràctica…

Paul Valéry. Eupalinos

La primera vegada que vaig saber de la seva obra era un nucli potencial dins d’una llibreta negra de tapa dura. Venia a veure’m perquè li ho havia aconsellat el seu amic i gran artista Torres Monsó, però en lloc de desplegar un munt d’informació, imatges, catàlegs, dossiers…, només portava sota el braç aquell volum fràgil i estratègic alhora per entendre el mateix acte de projectar. I va ser des d’aquí, des del paper, des d’unes pàgines plenes de dibuixos i escrits, que vàrem estirar la seva exposició “Egipte” com a catalitzadora de tota una forma de vida sempre en procés.

La base era un espai lliure de formes que partia d’unes relacions geomètriques. Des d’aquell nucli de construcció, la plaça esdevenia una ciutat amb tres punts essencials: el terrenal, el metafísic i el de reciclatge, simbolitzat per l’home. Tot un sistema articulat amb notes, maquetes, objectes… I la llibreta de projectes era l’element que ens permetia resseguir totes les estructures formals possibles (una plaça, una taula, una cadira, una gerra…), perquè en la seva visió totes les coses són sensibles les unes a les altres. No es tracta de situar un volum més a l’espai sinó de fer-lo néixer en funció d’una narrativa on resta implícita la metàfora de l’existència, el somni de transformar el món configurant una ciutat de ciutats utòpica, perquè al marge de les seves possibilitats de realització, el projecte i la maqueta són obres en si mateixes.

Quan Torres Monsó el coneix en un taller tronat, compartit i sense gaire condicions, queda gratament sorprès. L’amistat es produeix amb rapidesa, segurament per una “qüestió de química pura”, amb tot i que tenen coses en comú, uns noms, unes preferències… A l’hora de situar la seva actitud creativa, escriu: “Hi ha gent que és molt ràpida treballant, que és molt traçuda, i d’altres que elaboren les coses lentament, que divaguen, que se’n van per les branques i que podrien allargar, transformar, madurar una obra eternament. No sé si se’n podria dir que són utòpics, no toquen gaire de peus a terra i de les coses pràctiques en passen força. […] En Pep Admetlla pertany al segon grup. No sé si és bo o dolent, però és així. […] No tinc ni punyetera idea de com s’anirà desenvolupant el futur d’en Pep, no sóc cap vident per preveure-ho, ni sóc qui per donar cap consell, que tampoc no crec en els consells ni per altra banda me’ls demanen. Però sí penso que, del que li he vist fins a aquest moment, porta molta marxa de la bona i que no és l’amistat el que m’ho fa dir. Al temps.”.1

El temps constata i demostra. Aquesta exposició, sense ser una antologia exhaustiva, sí ens dóna les pistes d’una trajectòria que, a la manera d’un poliedre, es multiplica. I el seu projecte, com a font d’un procés vital (escultura, dibuix, disseny, pintura, arquitectura, anatomia, ciència, Rilke, Vesalio, Piranesi, Valéry, Calvino, Pärt…), mai no té un final, no creix com una forma lineal sinó com a pensament obert a diferents dimensions. Expressa, en definitiva, que el món de l’art és un nucli de relacions i associacions on els límits amb les altres disciplines no existeixen.

Primer va ser Egipte, un disseny d’arquitectura projectada, de construcció i organització de l’espai, de polivalència i versatilitat de les formes, i ara és Venècia, com si fos un cercle que ens porta de nou a l’inici, a les ciutats invisibles de Calvino, just en aquell punt on desapareixen els ordres, les jerarquies, i s’esborren les fronteres estàtiques entre disciplines. En el fons sempre emergeix l’actitud que ens qüestiona els nostres comportaments i paraules, la manera d’enfrontar-nos al món.

Glòria Bosch