Una molt bona introducció al mètode de Pep Admetlla

Primer cop d’ull —furtiu— al seu estudi: llibres i maquetes. Paraules i processos, pautes i recerca, models i especulacions, literatura i projectes. Tot barrejat com formant gairebé una unitat de primer indestriable. Segon cop d’ull que esdevé de mica en mica un primer esborrany de mirada: una biblioteca compacta, selecta i interdisciplinària com a teló de fons, i un munt de maquetes escampades d’ací d’allà entre rotlles de paper vegetal que envaeixen tot el primer pla. He dit maquetes, però també hauria pogut referir-me a artefactes, poemes objectuals, escultures o fins i tot arquitectones. Només després els ulls descobreixen, mig amagat, un tercer element que ho relliga tot: les llibretes, els quaderns de notes o de bitàcola, en què el navegant consigna, bo i dibuixant i escrivint, les vicissituds de cadascun dels seus incerts periples: atmosfera, rumbs, vents, velam, embat, potència, balanceig, celatge, troballes o associacions de timoner tan amatent com arriscat en la seva presa de decisions.

Una visita a l’estudi de Pep Admetlla és d’allò més estimulant i alhora convincent. Tens la impressió de poder-hi entreveure, dispersos però concrets o encarnats, molts dels meandres, replecs i circumvolucions de la seva ment. Ara i adés, també alguna llampegada o il·luminació fulgurant. Tot plegat és com assistir, en diferit, a l’espectacle d’un bon grapat de processos de creació dels quals ens queden terrossos de reflexos o reflexions, rastres, empremtes vàries, tot un seguit de notes i anotacions que ens permeten resseguir i visualitzar les seves àrdues exploracions.

Una tradició múltiple —literària, artística, filosòfica, arquitectònica— saquejada i revitalitzada. Un saber —artesà— activat. Un coneixement —científic i tecnològic— que quan cal també intervé i hi diu la seva. Memòria, saber i intuïció retroalimentats de manera exponencial. Així les coses, el d’exploració és sens dubte el concepte que més s’adiu a la mena de recerca que, una vegada i una altra, ell emprèn, com qui diu, in media res, davant qualsevol encàrrec o proposta. Com un ignorant que sap moltes coses, però, o com un no-creient al capdavall molt creient, en Pep Admetlla gosa desafiar-ho tot i plantejar-se de soca-rel les qüestions —o els objectius— més ambiciosos i alhora esmunyedissos: què són la poesia, la llum, o el temps?

Darrere de cadascuna de les seves indagacions es produeix una mobilització neuronal instantània i abassegadora de què donen fe aquells quaderns on podem assistir —si ho volem— al conjunt de provatures, errors, troballes, digressions, pèrdues, reconeixements i variacions que menen l’artista a la cristal·lització final d’una proposta, un esborrany, una maqueta, un artefacte, un poema objectual. Alguns processos acaben en aquesta fase i romanen per sempre més presoners de si mateixos, autistes i autàrquics alhora. D’aquí l’aire saturat de tensions —i curtcircuits— que es respira al seu estudi, el regne d’una potencialitat en suspens. Altres avancen, però, cap a alguna forma d’acompliment artístic, escultòric, arquitectònic i fins i tot urbanístic, i llavors veiem com la subjectivitat més radical envaeix l’espai públic: el contamina i el transforma. L’obra ha assolit el seu punt àlgid de creixença i maduració. Per això ja no és de l’artista sinó que ens pertany a tots: forma part del nostre paisatge mental i físic. La retrobem en carrers, places, capelles o museus on ell ha intervingut i res no serà com era. L’artista més antisistema ha trobat finalment el seu encaix.