Utopies possibles

El filòsof Gaston Bachelard deia que l’home és un ésser de desig i no de necessitat, i que la utopia correspon al seu destí natural. Thomas More publicà Utopia el 1516 i introduí aquest neologisme grecollatí que tant agradà als surrealistes i particularment a André Breton per la seva vinculació al somni i al desig. Quan la utopia deriva en el subjecte, es dibuixen dues figures: l’utopista, que es pren per un somniador que viu els desitjos com a realitats, i el reformador social, l’ambició del qual és establir una “altra societat”. El somniador seria titllat de fantasiós i el reformista de fanàtic. A vegades, les dues figures coincideixen, com en el cas de Fourier.

Pep Admetlla és un artista que somia i planifica la utopia d’una societat millor perseguint un ideal de concepte i forma, que el maridatge entre diverses disciplines fa possible, després d’un complex procés de treball pròxim a la follia. La perquisició de l’obra d’art total en el procés sovint per sobre de l’obra final, converteix els seus projectes en assaigs filosòfics, que s’expressen per la via del text i per la visualitat orgànica d’un concepte plàstic totalitzador, que fusiona literatura, arquitectura, escultura, filosofia i pensament gràfic. El resultat és un magnífic llibre d’imatges visuals que cerca l’obra d’art total.

La utopia és sempre present en els seus projectes que finalment es defineixen en una cruïlla entre escultura, espai públic i arquitectura, com ho varen fer les avantguardes històriques més significades del segle xx quan buscaven un home nou per a un nou temps històric. Així, l’avantguarda proporcionà nous models d’utopies arquitectòniques que guiaven aquest abocament cap a una cruïlla de llenguatges. Ho va fer especialment l’avantguarda russa amb propostes com el Monument a la iii Internacional de Tatlin i també la columna Merz de Kurt Schwitters, reconstruïda avui al seu estudi de Hannover, que travessa diversos estrats i nivells i obre les portes perquè l’escultura sigui alhora arquitectura i espai transitable. Al mateix temps, nous exemples contemporanis han funcionat com a impulsors de noves relacions entre arquitectura i escultura, com són els treballs de Gordon Matta- Clark.

L’arquitectura contemporània ha esdevingut un espai de reflexió i vivència de la forma, cada cop més allunyada de la seva funció i s’ha tornat un objecte de funcionalitat simbòlica. Només cal observar els grans edificis d’autor, com els de Zaha Hadid, Peter Zumthor o Jean Nouvel, per citar-ne uns exemples, per a veure que l’espai d’arquitectura s’ha transformat en un lloc de vivència de la forma, ja present en el mateix pavelló de Barcelona de Mies van der Rohe.

Pep Admetlla fa possible la utopia. Les seves propostes plàstiques, aparentment impossibles en la línia més estricta de les construccions proun dels utopistes de l’avantguarda russa, paradoxalment són escultures transitables, que ajuden a cosir l’espai públic, a guanyar nous punts de llum i perspectives insòlites, que fan del flâneur d’avui un usuari de l’espai públic allunyat del consumisme i dels passatges de la mercaderia anunciats per Walter Benjamin en la seva anàlisi de “París, capital del segle xix” al Llibre dels passatges. Admetlla ens apropa amb els seus projectes entre escultòrics i urbanístics inserits a l’espai públic, al mite de la ciutat ideal, en què l’homo urbanus descobreix el seu jo i ens permet alhora descobrir l’altre i cooperar en la regeneració de la societat. Es tracta, potser, d’una concepció maquinista de l’espai públic i urbà, que si bé no permet habitar, sí transitar tot imposant valors de modernitat, com la perspectiva, l’horitzó, la geometria, el primat de l’individu o la urbanitat. Això es fa més palès en un usuari que, com el de la seva ciutat, Girona, trepitja el passat de l’arquitectura de pedra, arqueologia d’un temps que Pep Admetlla trenca amb una nova edat de ferro, en projectes com el seu darrer presentat a la Biennal d’Arquitectura de Venècia: Entre cos i enigma. Arquitectura dels sentits, un pont entre Sant Pere de Galligants i el Passeig Arqueològic, una utopia possible, exemple de fusió entre art i ciència, que espera ser realitzat.