Les pintures fosques de Pep Admetlla

Hi ha imatges que, una vegada han tocat la retina, sembla que es desdoblin per seguir dos circuits relativament autònoms dins el laberint del cervell. Un d’ells encén les neurones sensibles a la bellesa de les figures, la coherència dels traços, l’equilibri precari de les masses, les relacions i els contrastos, la sorpresa d’algunes taques que semblen colonitzar, com males herbes, figures de puresa platònica. El segon circuit ressegueix altres circumval·lacions cerebrals i activa regions remotes de l’encèfal que et recorden esquinçalls de somnis, mons obscurs, paraules que tens a la punta de la llengua però mai no sabràs dir. En alguns casos quasi miraculosos els dos circuits separats entren en ressonància, i tant la bellesa com el misteri fan un salt qualitatiu i eleven la seva potència. Es produeix una enrampada, i un raig d’encefalines inunda les artèries de l’espectador incaut. És el bell fregant el caos temible que fa tremolar algunes vísceres il·localitzables del cos.

En aquest cas improbable, l’artista ens submergeix en un silenci intranquil, i sembla que ens convidi a entrar —ja hem entrat— en el regne obscur dels pertorbats, o potser a “tornar a la fosca cambra dels ecos que és el passat”, o a la bogeria de la infància davant la incommensurabilitat del món. Sentim que alguna cosa està a punt de manifestar-se. Vivim l’epifania d’un saber, la imminència d’un secret vital a punt de desvelar-se, la manifestació de poders propis de criatures sobrehumanes. El sinistre que, com deia Friedrich Schelling, és allò que s’ha de mantenir ocult i que es revela, pugna per emergir perillosament de les tenebres. Però llavors s’esvaneix com el somni amb la claror del matí. I tanmateix, una esquerda erràtica ha quedat gravada al cervell. Tard o d’hora tornarem a les figures que han electritzat un ram de neurones, i les recordarem amb esgarrifança.

Són més o menys així les experiències que he viscut quan m’he acostat a les pintures ombrívoles de Pep Admetlla. El bell temptejant el terrible. Rostres amenaçadors i puresa geomètrica també amenaçadora. Cossos arquitectònics perfectes i a la vegada ominosos. Àmplies regions dels desmesurats dibuixos plens de fosca en la qual entreveus un cúmul de figuracions excepte la de la innocència. I la tècnica madura, impecable, de l’artista fent encara més implacables les imatges de malson que amenacen de fer-se explícites mostrant un rostre execrable que cal mantenir amagat.

L’experiència d’un art que fa 50 anys va abandonar la modernitat i navega per mars que sovint semblen pintats per un pàrvul, ens obliga a fer-nos moltes preguntes sobre la inanitat de la pintura del segle xxi. Però per molt que Marcel Duchamp la donés per morta des de fa decennis, per no dir un segle exacte, Pep Admetlla, com altres artistes totals, ens fa veure que el dibuix desacomplexat construït amb alta competència tècnica i, sobretot, amb l’estranya mirada de l’artista que no dirigeix la vista a l’Empiri sinó a les profunditats de les vísceres, pot tenir una vigorosa pervivència i el poder d’una torbació que deixa rastre.